dilluns, 22 desembre de 2014

La Galeria Pecanins preserva el seu “esperit” per la innovació

• Obren col·lectiva per celebrar 45 anys d'aquest espai fundat per tres germanes
• Inclou obres dels pintors amb més trajectòria en el recinte, com Montserrat Aleix i Helen Escobedo
.
Foto • Les germanes Pecanins, imatge presa del llibre escrit en 2000 per Luís Carlos Emerich, per a festejar 35 anys del recinte de Durango 186, Colònia Roma

Merry MacMasters/La Jornada 2009.12.05

La Galeria Pecanins celebra nou lustres, complerts el passat octubre, amb l'exposició col•lectiva 45 anys: picant pedra que avui s'inaugura a les 12:30 hores en el seu domicili del carrer Durango 186, colònia Roma.

Aquesta mostra “única” reuneix obra en gran part de la col•lecció de la galeria formada per les seves fundadores, les germanes Pecanins: Montserrat, Ana María i Teresa (morta el passat 14 d'agost).

La idea de l'exhibició a cura de l'artista visual Yani Pecanins, sots-directora d'aquest espai cultural, i la seva tia Ana María, és “posar als pintors que han tingut més trajectòria dintre de la galeria”.

Encara que hi ha pintura, gràfica, dibuixos, collages, una mica de fotografia i una escultura dels anys 70, 80 i 90 del segle passat, “no vam buscar molt en el sentit d'èpoques, sinó de coses significatives per a la galeria, que a més fessin una exposició harmònica”, expressa Yani.

Participen artistes com Jordi Boldó, Kazuya Sakai, Josep Guinovart, Raúl Herrera, Montserrat Aleix, José Luis Cuevas, Josep Bartolí, Brian Nissan, Pedro Friedeberg, Yani Pecanins, Helen Escobedo, Roger Von Gunten, Philip Bragar, Héctor de Anda, Gabriel Macotela y Gabriel Ramírez.

Propostes i aventures boges

–Quin és el seu record més primerenc d'aquesta iniciativa de la seva mare i les seves ties?

–Me’n recordo –respon Yani Pecanins– de la primera galeria del carrer de Florència, però el que em porta més records és quan van inaugurar el local del carrer d'Hamburg; es van fer uns vestits de flassada que els artistes van pintar. Havia molta eufòria per l'aventura que emprenien.
–Quina ha estat la línia de la galeria?

–El que va moure a les Pecas a fer el que van fer a la galeria va ser la seva passió, el seu entusiasme, la seva amistat amb els pintors i el fet de ser part d'alguna cosa que s'estava movent que, m'imagino, tenia a veure amb la Ruptura.

“La Zona Rosa, quan la galeria va estar allí, també era un lloc on passaven coses, un barri on havia galeries, llibreries, tot un esperit. No només eren galeristes com per obrir, penjar quadres i guanyar diners, sinó de ser part dels projectes.

“Avui dia existeixen els comissaris i altres, però en aquesta època no. Llavors, elles feien el que les entusiasmava. Era alguna cosa molt participativa, passional. Moltes de les juntes del Salón Independiente van anar en la galeria quan va estar en el carrer d'Hamburg.

“Les Pecas inventaven, per exemple, els happenings –el performance d'avui–, que gairebé no n’hi havia. Van fer el pastís art, que es treia al carrer, on les persones participaven. Coses molt divertides; llavors, sí crec que aquest esperit és molt important aquí a la galeria. No només exposar perquè venia o perquè era un pintor famós, sinó perquè els encantava el que feia.”

–Què les distingia dels seus contemporanis?

–Pel que sembla aquest esperit de fer coses com boges i aventurar-se a muntar exposicions poc comunes. Potser una mica l'esperit del Salón Independiente on es feien coses noves i molt boges per a l'època. Elles eren molt participatives d'això i ho aplicaven a la galeria en el que exposaven, encara que no es vengués. La qüestió era fer coses diferents, propostes noves.

Un confessionari

L'amistat del crític d'art Luís Carlos Emerich es va refermar amb les germanes Pecanins quan aquell va començar a ser comissari, “a tenir encàrrecs rellevants. Llavors els vaig demanar que em museografiaren curaduries. Hem treballat moltes vegades junts en projectes fora de la galeria. L'únic en el qual he participat va ser en alguna cosa anomenada cinema cabaret, on el Govern del DF va convidar a les galeries a fer una exposició al•lusiva a la vida de la ciutat de Mèxic”.

Emerich és autor del libre Pecanins, publicat amb motiu dels 35 anys de la galeria.

–Com figura la galeria en el panorama d'aquests espais?

–La Galeria Pecanins ha estat determinant en la difusió de l'art mexicà, el català i el llatinoamericà. És un dels puntals de la ruptura dels anys 60. Allí es va formar el Salón Independiente. A pesar que molts dels artistes estaven amb Juan Martín, també exposaven amb les Pecas, que van oferir com sempre el seu espai com a lloc de conspiració en aquell moment que era una xafarderia d'una sola peça la condició de l'art mexicà. No eren tan ortodoxes com la Juan Martín, ja que es van obrir a moltes altres manifestacions. En els anys 60 són veritablement precursores del conceptualisme, que tot just s'albirava en aquest país.

Per a Emerich les Pecanins van buscar sempre “la seva realització personal. No es van fer riques i segueixen sense ser riques. No els va importar tant el negoci. Com els vaig dir un dia: ‘la seva galeria més aviat és un confessionari’. Aquí vénen els artistes a narrar les seves penes i divertir-se. Això és el que ha tingut i conserva la família sencera. Aquesta familiaritat de la galeria és el que imprimeix un caràcter humà, molt més que una botiga d'articles sumptuaris. És gairebé un temple de reunió per a moltíssimes persones”. 

Traducció de l'article: L'ombra i l'atzavara

· Per més informació: "Les Pecas". Pecanins, catalanes a Mèxic. Clicar AQUÍ

-.-

Pecanins. Catalanes a Mèxic

“Les Pecas”

Fa més o menys uns deu anys, vam tenir l'ocasió a Ciutat de Mèxic DF, de conèixer a les germanes bessones Pecanins (Teresa i Anna Maria), axí com a la Yani, filla de la Teresa, no us penseu, ens va faltar conèixer bona part de la saga Pecanins. Parlar de Pecanins a Mèxic és parlar d'arts plàstiques, teatre, cinema, música... Cultura.

Mentre ens trobàvem el passat 15 agost a Mèxic, tot passejant pel Barrio Mexicanos de San Cristóbal de las Casas (bé d'això ja en parlarem un altre dia), passem a comprar el diari La Jornada, entre d'altres noticies preocupants, ens n'assabentem de la mort de la Tere, que el dia anterior havia mort d'una parada respiratòria a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic. Un dia trist.

Qui son els Pecanins? o millor dit, les Pecanins?

La família Pecanins va arribar a Mèxic l'any 1950, ja que al pare, Jesús Pecanins, l'hi van oferir feina. L'any 1972 van obrir una galeria d'art al barri Gòtic de Barcelona, i el 1992 van fer l'exposició A Mèxic, homenatge de Catalunya a Mèxic al Palau Robert.

Montserrat Aleix

Montserrat Aleix (1908-2004), qui va començar a pintar als 66 anys, ho va fer amb la il·lusió de reflectir els dos països on va viure, expressava la seva filla Ana María Pecanins, la galeria de la qual, regentava amb la seva bessona Teresa. Van muntar una exposició amb motiu dels 100 anys del naixement de la seva progenitora, celebrats el 1er d'abril de 2008.

“Les Pecas”:

Montserrat, Anna Maria i Maria Teresa

Tere Pecanins, (Barcelona, 1930-Mèxic, 2009), galerista i directora artística. Les tres germanes Montserrat, les bessones Anna Maria i Maria Teresa van inaugurar la Galeria Pecanins a la ciutat de Mèxic l'any 1964 i des de llavors han estat un referent cultural a la ciutat i en la relació artística entre Catalunya i Mèxic. La seva galeria va ser la primera que va exposar en el país llatinoamericà l'obra d'artistes catalans com Miró, Tàpies, Guinovart, Frederic Amat, Ràfols Casamada, Daniel Argimón, Hernández Pijoan, Jordi Boldó, Albert Gironella... i tants d'altres, no s'ha d'oblidar les intervencions que hi feu el músic-compositor Carles Santos. El passat mes d'octubre, es celebrà el 45é aniversari de la fundació de la Galeria Pecanins


Una de les últimes aparicions públiques de les germanes Pecanins va ser en la inauguració al Centre Cultural Espanyol de Mèxic de l'exposició Pintors catalans a Mèxic, una mostra que es va poder veure a la ciutat de León, Guanajuato, paral·lelament al Festival Internacional Cervantí de l'any passat, en què Catalunya era el país convidat.

Paral·lelament a la seva activitat com galerista, la Tere també es va dedicar a la direcció artística de cinema i en ambientacions de telenovel·la com “Mirada de mujer” (1998). Es va iniciar en el setè art "per amistat amb els cineastes que en els anys 60 van començar a proposar un cinema mexicà independent de la indústria"

Va guanyar diversos Ariel de l'Academia Mexicana de Artes y Ciencias Cinematográficas, equivalent als Goya, per la direcció artística i escenografia. Veure llista d'Ariel

L'any 2005, Mèxic fou el país convidat a la Fira ARCO, fira d'art contemporani a Madrid, la Galeria Pecanins, evidenment hi fou present.

Per altra banda, Montserrat Pecanins (Barcelona 1929) és casà amb el pintor, escultor Brian Nissen.

Brian Nissen's 'Atlas of Atlantida'

Betsy Pecanins (Elizabeth Ann Taylor Pecanins) va néixer a Yuma, Arizona, EEUU de pare nord-americà i mare catalana l'Anna M. Pecanins. Mèxic, on viu des de 1977, és la seva tercera pàtria: aquí ha residit en diferents etapes de la seva vida i és el seu país d'elecció. Cantant i compositora, Betsy ha destacat per la força i la qualitat de la seva veu en tots els escenaris d'importància de Mèxic i en diferents fòrums d'arreu del món. La seva discografia consta de 14 discs i 11 col·laboracions amb diferents músics.

Destaca el seu treball de fusió de la cançó ranxera mexicana i el bolero amb el blues i el jazz, unint el temperament d'aquests gèneres, que comparteixen el dolor, l'humor i la sensualitat.

Va interpretar la veu cantada de Lucha Reyes per a la pel·lícula “La Reina de la Noche” de Arturo Ripstein i participà cen cançons a las pel·lícules “Hasta Morir”, “Dos Crímenes”, “Cilantro y Perejil” i “Asesino en Serio”.


Per resumir i en opinió de l'Ombra, la Betsy en aquests moments és una de les millor veus que disposa Mèxic, destacant en el gènere del blues, jazz i ranxeres. Escolteu-la, val molt la pena. Ah! Se m'oblidava el seu segon disc “VENT AMB VEUS”, dificilísim de trobar fou gravat a Mèxic i en català!


Aquí la seva web oficial
Aquí la seva discografia

Beba Pecanins
(Ana María Gimeno Pecanins). Beba, nasqué el 24 de febrer de 1962, pintora i escenògrafa de teatre i cinema, malauradament ens dexià desprès d'un aparatós accident de transit a l'Estat de Mèxic el passat 20 de febrer d'aquest any 2009. En l'accident, que va ocórrer a la nit, prop de la localitat de Godínez Tehuastepec, en el municipi de Valle de Bravo, va morir també la seva amiga, la doctora Miryam Silva. Beba, fou una dona i artista compromesa, cosa no gens fàcil a Mèxic.

Obra exposada a Barcelona i treta de http://www.blogger.com/www.tallersoberts.org

Durant uns anys fou museògrafa del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Beba, era cosina de Betsy i Yani Pecanins, i neboda de las bessones Anna Maria y Teresa, que fundaren la Galeria Pecanins, una de las institucions culturals més sòlides de Mèxic.

Marisa Pecanins, germana de Beba, directora artística de cinema, també ha treballat entre d'altres amb Arturo Ripstein. Treballà molt unida amb la seva germana Beba en projectes fotogràfics i cinematogràfics.

Yany Pecanins
Yany Pecanins (Mèxic 1957), es autora de collages, capses i instal·lacions. Amb una obra intimista, sensual, de vegades fràgil i seductora, ha esdevingut l'hereva del llegat de les "Pecas"

Un viaje en Zeppelín. 1988
Ediciones La Cocina mimeográficas
Impresión en mimeógrafo, fotocopia, collage, sellos de goma y cartón
26.2 x 19.8 x 3.5 cm

Tan aviat ens encapsa records i vivències com en crea un món oníric amb elements tant quotidians com poden ser sabates de taló, raspalls de dents, pintes o miralls. No en té prou amb l'art plàstic sinó que ens porta cap la lletra, construint paraules i frases que en alguns casos han esdevingut llibres d'artista i quan no, ens ho embotella per tal de no caure en l'oblid.

Una serie de cosas,

Uns quan enllaços per que pugueu jutjar (o millor dit, gaudir) per vosaltres mateix@s. El futur de la saga de les Pecanins està assegurat.

· Yani Pecanins convierte el acto de leer en juego fascinante
· Yani Pecanins propone una estética íntima con un dejo de seducción
· Yani Pecanins enfrasca historias simples para no dejarlas al olvido
· La lectura y las cosas

Més informació de La Galeria Pecanins:

· Las Pecanins, un referente del arte catalán y mexicano
· Exhibirán en el FIC acervo del arte catalán de galería Pecanins
· Sigue festejo de la Galería Pecanins, ahora con artistas de los años 80


Galería Pecanins
Durango 186
Col. Roma Norte
Mèxic DF
Tel. 5514-0621 Fax. 5207-5661
-.-

dilluns, 20 octubre de 2014

Faves a la gitana

Faves a la gitana. Blanca Ventura


Se precisa para hacerlas: 
-Un buen fuego, chimenea, barbacoa o en el suelo (tierra).
-Hilo de alambre donde ensartaremos las vainas de las habas una a una.
Luego las pondremos encima del fuego primero ennegrecen pero antes de que se quemen las apartamos del fuego y las desgranamos.
Las comeremos acompañadas de una salsa de romesco.
SALSA ROMESCO (10 personas):
Ingredientes:
- 10 Tomates medianos (muy rojos y duros).
- 1 cabeza de ajos áprox (1 diente de ajo para cada persona).
- 1 Ñora.
- 1 Pimiento choricero.
- 1 ó 2 Rebanadas de pan. (medida barra de pan estandar).
- 1 Buen chorro de aceite. (más o menos 1 vaso).
- 1 Pequeño chorro de vinagre (muy pequeño).
- 300gr. de Almendras tostadas y peladas.
- 1 poquito de sal.

Modo de hacerla: 
- Se escaliba los tomates y los ajos y cuando estén los ajos blandos y la piel del tomate suelta ¡se retiran del fuego! y se quitan las pieles.
- Poner en un recipiente grande (un bol...) los tomates, ajos, la rebanada de pan, las almendras etc....en resumen, TODO; se mezcla todo con el minipimer y......¡ya está! probarlo por si se tiene que poner un poco más de vinagre o aceite. Para saber si está bien el aceite que se pone, se calcula que tiene que sobresalir de los ingrediente un dedo por encima antes de triturar.
* La ñora y el pimiento choricero se tienen que poner en remojo un poco antes, hasta que se ve que se están hinchados y después con un cuchillo se rasca la "carne" y se desecha la piel.
-.-

dissabte, 14 desembre de 2013

HABITAR, diccionari visual dels usos de la casa

Entrevista a Joan Rom i presentació del llibre:

HABITAR, diccionari visual dels usos de la casa


AVUI PER DEMÀ 04/12/2013
Canal Reus TV
-.-

Joan Rom presenta 'Habitar. Diccionari visual dels usos de la casa'
.
Reus Directe 03/12/2013

El Palau Bofarull va acollir aquest dilluns al vespre, la presentació del llibre 'Habitar. Diccionari visual dels usos de la casa', de l’artista plàstic i professor de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Reus (EADR), Joan Rom. Aquest volum, que s’emmarca dins la col·lecció Ramon Berenguer IV de la Diputació de Tarragona, neix de la col·laboració de l’EADR, a través de Joan Rom, i mostra el món quotidià de la llar des de la mirada de l’artista. Es tracta d'un breu assaig en forma de diccionari amb una seixantena d'entrades ordenades alfabèticament, que conviden a reflexionar sobre la manera com habitem.

 Joan Rom presenta 'Habitar. Diccionari visual dels usos de la casa'
(Foto:  Diputació de Tarragona)
La presentació d’aquesta obra va servir per inaugurar oficialment el curs de l’Escola d’Art i Disseny de Reus. L’acte va estar presidit pel president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet, i va comptar amb l’assistència de la diputada delegada dels centres educatius d’art de la Diputació, Judit Fàbregas; de la directora de l’Àrea d’Assistència al Ciutadà de la Diputació de Tarragona, Pilar Casas; del director de l’EADR, Joaquim Vilafranca, i del mateix autor del llibre, Joan Rom.

Durant la seva intervenció, Josep Poblet es va referir a la important vàlua del llibre de Joan Rom, “un treball que mostra el món quotidià de la llar, que ens envolta permanentment, però amb la mirada de l’artista”, i un volum que, segons va afirmar, serà de gran utilitat tant als estudiants d’art o d’arquitectura com al públic en general.

Finalment, el president de la Diputació de Tarragona va agrair a l'autor del llibre “aquesta aportació al nostre coneixement col·lectiu”, en un any especial per a ell, ja que actualment Joan Rom té una exposició a la Fundació Suñol de Barcelona, on s’hi poden veure escultures realitzades per aquest artista fins el 1998. Per cloure la seva intervenció, Poblet, que va qualificar Joan Rom com una persona compromesa amb la gestió i el bon govern de l’Escola d’Art i Disseny de Reus”, va felicitar tot l’equip de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Reus per la seva dedicació i exemple. També va felicitar les famílies, “que donen recolzament als alumnes” i, de manera especial, a Joan Rom, autor d’Habitar, pel contingut del seu llibre.

El director de l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Reus, Joaquim Vilafranca, va assegurar que “des de l'escola estem molt il·lusionats de poder presentar aquest llibre de Joan Rom”, el qual treballa al centre d'educació artística de la Diputació a Reus des de fa més de trenta anys. Vilafranca va destacar l'autèntica vocació i dedicació d'aquest artista i professor, que “sempre ens ha transmès a tots l'amor per l'escola”. Finalment, Vilafranca va posar de manifest “que el volum que avui presentem té un gran recorregut, i que pot esdevenir una eina fonamental per l'alumnat i el professorat de l'EADR”, dedicada des de fa més de trenta anys a l'interiorisme.

Al seu torn, l'autor del llibre, Joan Rom, va agrair a la Diputació de Tarragona i, de manera especial al seu president, l'acolliment i l'interès mostrat pel projecte des del primer moment. Tal com va assegurar, “a través d'aquesta obra he volgut fer una reflexió que convida el lector a repensar la forma com habitem”. L'obra de Rom, on les imatges prenen molta importància, pretén ser un estímul pels lectors, “per tal que ens convertim en usuaris més conscients, curiosos i exigents”, en definitiva, “perquè esdevinguem millors habitants”.
.
-.-

Reivindicant l’obra de Joan Rom

L’exposició reuneix 51 peces realitzades al llarg d’uns deu anys, entre 1986 i 1996

'Monuments a peixos morts', de Joan Rom.
Roberta Bosco / El País

El 1998, Joan Rom tenia 44 anys i una carrera en ple desenvolupament. Va ser llavors, després d’una aclamada exposició a la galeria Estrany-de la Mota, quan va decidir deixar de ser artista i dedicar-se a la docència. “No va ser una decisió traumàtica. De fet, mai no havia pensat en l’art com en una carrera o un sacerdoci, em sentia cansat i tenia la sensació d’haver dit el que volia dir”, explicava Joan Rom en la presentació de la mostra monogràfica que li dedica la Fundació Suñol.

L’exposició, oberta fins al 25 de gener, reuneix 51 peces, sobretot escultures i instal·lacions, però també alguns dibuixos i una fotografia, realitzades al llarg d’uns deu anys, entre 1986 i 1996.

El títol, E.R.T., que en català vol dir rígid, recte, ha estat convertit en acrònim per al·ludir al nou significat que les peces cobren més d’una dècada després que el seu autor deixés l’ofici. “La mostra s’emmarca en la voluntat de donar a conèixer els artistes de la col·lecció Suñol i alhora identificar importants baules de la nostra història recent”, va assegurar l’artista Sergi Aguilar, director de la Fundació i comissari d’E.R.T. juntament amb l’artista.

Les obres, molt vinculades al moment històric i a la lliçó de Pepe Espaliú, prematurament mort el 1993, atorguen un nou significat poètic a materials pobres però carregats d’història. El cautxú dels pneumàtics, retallat i enganxat sobre la paret formant un dibuix, revela la seva formació com a pintor, com també ho fa el vidre utilitzat per crear objectes sobris i essencials.

Són peces que oscil·len entre la figuració i l’abstracció, com les formes sorgides de la pell de velles caçadores descosides i cosides altra vegada, que l’artista identifica com a personatges —tot i que també recorden elements protètics—, o les estructures que evoquen la idea de refugi i aixopluc, folrades amb la llana dels matalassos antics. Un peu apareix completament recobert de llana. La peça, propietat de la Fundació, la va adquirir el col·leccionista Josep Suñol, perquè dialogués amb el seu homòleg signat per Giacometti, que ja posseïa. “Estic agraït a l’art, perquè em va permetre veure el món des d’una altra perspectiva”, assegura Rom.

No obstant això, ni tan sols la satisfacció de veure les seves peces exposades en el lluminós espai de la Suñol li fa enyorar la decisió presa ja fa 15 anys. “Em sembla que l’art està travessant un moment especialment preocupant. Cada vegada hi ha més obres i artistes que formen part del món de l’espectacle. La imatge en moviment ha cobrat un protagonisme tal que ja no sé si serem capaços d’entrar en relació amb les imatges estàtiques”, conclou Rom.

-.-
Joan Rom. E.R.T. 01/10/2013 - 25/01/2014 (Fundació Suñol)

Visita guiada Fundació Suñol i exposició Joan Rom, E.R.T. 21 de desembre del 2013 a les 18:30h

-.-
Més articles:

Joan Rom Sedó
Foto: Pau Rom
La Fundació Suñol presenta una retrospectiva d'escultures pictòriques de Joan Rom (El Periódico 30/09/2013)


Més informació:

La firme solidez de Joan Rom. (Manel Clot 04/01/1993)

Enciclopèdia Catalana: Joan Rom
Wikipèdia: Joan Rom
Obres de Joan Rom al MACBA
-.-

dimecres, 4 desembre de 2013

Ana Mendieta

Ana Mendieta va tenir una carrera artística curta (1948-1985), però molt productiva i intensa que consisteix en performans, body art, vídeos, fotografies, dibuixos, instal·lacions y escultures.


Va neixer a l’Habana, Cuba, l’any 1948.

Al 1961, Anna i la seva germana gran van arribar als Estats Units, sense els seus pares, com part de la Operation Peter Pan, un programa de l’església Catòlica dels estats units que va traslladar a milers de nens i nenes cubans als Estats Units, com un esforç per “salvar” els nens del regim anti/catòlic de Castro.

Als Estats Units, Ana Mendieta va viure amb una família adoptiva i no va tornar amb els seus pares durant molts anys. Aquesta  experiència va ser dolorosa i va marcar la seva formació i la seva obra.

Gran part del seu treball expressa el dolor i la ruptura del desplaçament cultural, i ressona amb metàfores viscerals de la mort, el renaixement i la transformació espiritual. Una figura seminal en la pràctica artística feminista de la dècada de 1970.

Mendieta escriu: "He estat duent a terme un diàleg entre el paisatge i el cos femení (basat en la meva pròpia silueta) ... estic aclaparada per la sensació d'haver estat llançada des del ventre (la natura) A través de la meva terra / cos.... puc convertir-me  en una extensió de la natura i la natura es converteix en una extensió del meu cos ... "
.
Com artista, Ana Mendieta es va atrevir a expressar-se de maneres no convencionals. En una de les seves series, Body Tracks, que va ser documentada en vídeo va ficar les mans en una barreja de sang d’animals i pintura i va arrossegar les mans per la paret.

La seva fascinació amb la sang va marcar alguna de les seves obres principals. Va percebre la sang com algú poderós. Algunes de les seves obres incorporen la sang quan es refereix a violacions comeses contra dones.

Un altre element significant de l’obra d’Ana Mendieta és la manera en que va incorporar el seu cos a la naturalesa (land art o earthworks). En diferents obres apareix despullada, unint el seu cos amb la terra, invocant imatges d’una deessa i barrejant elements rituals africans afrocubans, meso americans i d’antigues cultures d’Asia i Europa.

.

Al 1985, amb trenta sis anys, Ana Mendieta va morir al caure des de la finestra del seu apartament, a Roma. La seva parella, l’escultor Carl André va ser sospitós i jutjat per haver-la empentat. Les dificultats de les proves van deixar absolt a l’escultor i es va concloure que va ser un suïcidi (alguns continuen dient que va ser violència de gènere).


Del Bloc: Dones Artistes

Més informació:

Alison Jacques Gallery. Ana Mendieta (View works)








Hayward Gallery Exhibition Trailer: Ana Mendieta, Traces

http://www.southbankcentre.co.uk/whatson/festivals-series/ana-mendieta

-.-



-.-

 
Ana Mendieta Año: 1974
 

“El arte de Ana Mendieta, inclusive cuando estaba viva, consitía de aquello de lo que están hechos los mitos”, escribió Nancy Spero al resumir a la artista feminista de origen cubano americano, cuyas últimas obras se presentan actualmente en la Galerie Lelong en Chelsea. - Llegir més..

-.- 

BloodWork - The Ana Mendieta Story
A Film by Richard Move

http://www.move-itproductions.com/_Bloodwork_Ana_Mendieta/Trailer.html

-.-

Yani Pecanins: rescatar la memòria petita

Com és sabut a banda del gust per la cuina (el taller) també ens agrada "descobrir" dones artistes que en molts casos passen desapercebudes pels grans mitjans de comunicació i les histories de l'art "oficials". En aquest cas, us presentem a la Yani Pecanins, mexicana d'origen català. Pertany a una família molt important (i interessant) pel que fa a la representació artística catalana a Mèxic.

Parlar de Pecanins a Mèxic és parlar d'arts plàstiques, perforamance, pintura, llibres, gravats,  col·leccionisme, galeries d'art, música, etc. etc. resumint, cultura.

En fi, més avall hi trobareu enllaços on us porta  apmliar la informació. Passem a conèixer una mica a la Yani i el seu taller (Cuina). Que gaudiu de la seva exquisida sensibilitat.



Pertenecer a la dinastía de Las Pecas le ha significado un privilegio con doble filo: gran goce y gran peso. Y aunque por pudor y algo de miedo tardó en zambullirse en el mundo creativo -ese que vio de cerca a través de la galería sostenida por su madre Teresa y sus tías Ana María y Montserrat- Yani Pecanins (México, 1957) encontró su propio camino al darle nueva vida a los objetos pequeños que determinan el fluir cotidiano de los seres humanos. Por eso, con sus instalaciones, collages y libros de artista, ella teje, remienda, cose, enlaza, recorta y pega trozos de memoria para reflexionar sobre los exilios, la fragilidad, los apegos, la fortaleza y las pérdidas.
Texto publicado originalmente en La Jornada Semanal (01/02/2004)






Merry MacMasters - La Jornada 02/11/2011
“He ido juntando todas estas cosas, que son muchísimas, y de pronto no sabes qué hacer con todo esto. Trato de buscarles un lugarcito, de darles un significado ...".  Llegir més ...




Steve MacLeod - New & Noteworthy Collections 06/12/2010
The collection “Yani Pecanins Artists’ Books” (MS-M026) comprises eighteen artists’ books created by Yani Pecanins. Most of the books are unique (i.e., the artist only made one copy) and incorporate found objects, such as washing boards, spools of thread, newspaper, needles, combs, plates, and clothing fragments. Most are three-dimensional constructs rather than book-like in nature. Llegir més ...

Patorrillo. Manitas de cordero envueltas en tripa

Patorrillo
(per 3 persones)

Patorrillo.
Miguel Romero Romero. Acrílic sobre fusta 81 x 65 cm.

Ingredientes:

- Tripas de cordero
- Patas (manitas) de cordero
- Cebolla
- Laurel
- Sal
- Aceite
- Tocino de jamón con algo de jamón
- Ajo
- Perejil
- Harina
- Huevos (3)

Se llama "Patorrillo" a un plato compuesto de cordero de leche (muy jóven).
Las tripas y manitas han de estar perfectamente limpias.
Con las tripas se preparan pequeñas madejas del tamaño de un dedo o algo más, colocando el centro un trozo de las manitas del cordero.
Las madejas se cuecen con abundante agua, una cebolla y una hoja de laurel. El tiempo de cocción en un puchero pueden ser de 2 a 3 oras, hasta que estén blandas.
En una cazuela se hace una salsa compuesta por aceite, donde se firen los dados de tocino de jamón. Cuando estén dorados se añade un majado de ajo y perejil, una cucharada de harina y un poco de agua de cocer las madejas.
A todo esto se añaden las madejas escurridas y se deja a fuego moderado, de 20 a 30 minutos. Se mezcla todo bien con una cuchara de madera.
A media cocción se incorporan unos huevos.
Para tres personas se suelen guisar 18 patitas y se utilizan 50 gramos de jamón.

-.-

dimecres, 27 novembre de 2013

Sarsuela

Fineta Ferré Giralt.  / Acrílic sobre tela 46 x 38 cm.

Sarsuela
(per 4 persones)

Ingredients:

4 Sípies
4 Talls de rap
4 Talls de lluç
4 Escamarlans
4 Gambes vermelles
4 Llagostins
24 Musclos
24 Cloïsses
2 Cebes
2 o 3 Alls
1 Tomaca
Un bri de bitxo
Pebre vermell
100 cc. de Conyac
Sal
Oli
1 Fulla de llorer

Es posa oli a la paella, s'hi fregeixen els crustacis alls a raó de 2 minuts per banda i es reserven. A banda , se salen els peixos de tall, s'enfarinen i salpebrem bé.

Es fregeixen en l'oli que ha quedat, a foc no gaire fort per tal que no es cremi la farina. També és fregeixen les sípies i el calamar. Tot seguit, i aprofitant l'oli de fregir, n'hi afegim una mica més sí cal.

Es fa un sofregit de ceba ben trinxada fins que el sofregit sigui ben fosc, s'hi afegeixen els alls i la fulla de llorer i el bitxo, seguidament incorporem la tomaca, es cou fins que sigui ben lluent i s'hi tira el conyac, es deix reduir. Ho cobrim amb el brou amb que prèviament haurem bullit els musclos i les cloïsses.

Es cou tot plegat 5 o 10 minuts, s'hi afegeix el peix de tall el de crosta, sí cal s'hi afegeix una mica d'aigua.

Bon profit.

-:-

dimecres, 9 octubre de 2013

Remedios Varo: a medio siglo

Remedios Varo (1908-1963). Hace 50 años, un 8 de octubre, falleció la pintora
Foto Archivo. La Jornada
Teresa del Conde
La Jornada 08/10/2013

Un martes como hoy, hace 50 años, murió Remedios Varo. El trabajo biográfico más completo que se le ha dedicado a la pintora nacida en (Anglès, la Selva) Girona, en 1908, corresponde a Janet Kaplan y necesitaría una redición por parte de la misma autora. 

Egresada de Columbia University y con apoyos de varias instituciones, Kaplan realizó una investigación que le tomó ocho años. Su libro publicado por Abbeville Press, se titula Unexpected Jourrneys. The Art and Life of Remedios Varo.

Entrevistó a un sinnúmero de personas, vio prácticamente toda la obra localizada hasta 1988, leyó lo más que pudo y, sobre todo, Janet Kaplan tuvo acceso de primera mano al archivo de Walter Gruen.

La única falla relevante que le encuentro a su libro es que la reproducción de las fotografías que le fueron tomadas a Remedios, es decir, las reproducidas en el volumen, por desgracia, adolecen de pies de foto que arrojen datos siquiera mínimos, además de que hay una equivocada en cuanto a su montaje.

No es verdad que Kaplan avale la hipótesis de un posible suicidio de Remedios Varo, cosa que llegó a pensarse, debido a lo imprevisto de la noticia y a lo bien conservada y jovial que lucía la pintora.

Con todo y su nariz algo larga y con caballete (o incluso por eso), Remedios era muy bien parecida. Haciendo gala de inteligente y acentuado sentido del humor ese rasgo le inspiró la confección del cuadro titulado Visita al cirujano plástico, en el que aparece una figura a la puerta de una construcción gotizante con la nariz cubierta por un ligero velo que no la oculta, sino que le sirve de tendedero. En el escaparate hay un anuncio: una mujer ostenta tres hileras de senos de arriba abajo, perfectamente modelados.

En los años 50, se hizo retratar ante Gerard, un peluquero ficticio "que puede embellecerla" personalizado por su ex marido Gerardo Lizárraga, quien –como se sabe, al igual que Esteban Francés, se trasladó a México y no sólo eso–, Lizárraga vivió en la discreta ex vivienda de Remedios hasta que falleció, mucho después de la muerte de ella, quien supo conservar como amigos a quienes fueron sus cónyuges o amantes.

Al parecer la única excepción al respecto (hasta donde he podido enterarme) fue Benjamin Péret, su pareja desde Cataluña, con quien después de la etapa parisina y luego en Marsella, llegó a México con ella a fines de 1941. Compartieron vida hasta el regreso del poeta a Francia en 1947, si bien ya por entonces Remedios Varo estaba vinculada amorosamente con el piloto Jean Nicolle, quien en contraste con Péret, fue feliz en el exilio mexicano y era charming, como observó Kati Horna, a quien se deben las que quizá sean las más atractivas y sugerentes imágenes fotográficas que tenemos de la artista.

Hermosa, pero no en el sentido en que lo fue su íntima amiga Leonora Carrington, Remedios Varo tenía una figura perfecta, cintura muy estrecha, "de avispa" se decía, esbelta sin ser flaca, medía 1.56 metros según su pasaporte y era dueña de una espléndida cabellera castaña de matiz rojizo.

En una ocasión se platinó el pelo a la Mae West (existe fotografía), pero se dio cuenta de que eso no le iba bien, tal vez la hacía lucir demasiado pálida, sin contraste. Como quiera que sea, fue consciente de su apostura, conocía los elementos que enaltecían su físico, sabía coser, se vestía de maravilla y las fotos en las que aparece emergiendo de un doble petate o respaldada en uno, dan cuenta casi de un montaje que quizá ella misma urdió.


Con todo y lo que anoto, Remedios luciendo y luciéndose, temerosa de envejecer, su salud era endeble a pesar de que su médico la encontró bien durante la postrer visita que ella le hizo poco antes de esa infausta tarde.

Según historiales clínicos padecía afecciones gástricas y experimentaba fatiga. Cosa hasta cierto punto normal, pues según Janet Kaplan bebía café casi todo el día y llegaba a consumir más de dos o hasta tres paquetes de cigarrillos, de modo que un infarto pudo haber irrumpido esa tarde en que Roger Cossio y su esposa Carmina Díaz acudieron a la colonia Roma a comer con Walter Gruen y Remedios Varo, puesto que habían adquirido esa pintura tan inteligente y perceptiva titulada Los amantes, e iban a retirarla.

Se trata de los dos espejos idénticos, reflejándose entre sí. Después de una comida temprana a la europea, en la que se brindó moderadamente con cognac, el grupo se disolvió y al poco rato la asistenta doméstica, muy angustiada, cruzó la calle, ingresó a Margolín y le espetó a Walter que la señora estaba muy mal.

Walter se dio cuenta del infarto (tenía estudios médicos) y mientras buscaba ambulancia, medicamentos y ayuda probablemente sobrevino un segundo infarto masivo y ya no hubo nada que hacer.

Remedios Varo, quien siempre tuvo aversión a envejecer, fue sepultada en el Panteón Jardín de esta ciudad. Su primer exposición-homenaje póstumo, tuvo lugar al año siguiente.

-.-

Información relacionada:

Mujeres para un siglo - Remedios Varó: la pintura


Fuente: RTVE2.
Remedios Varó, pintora catalana que se formó en la Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid y considerada la primera pintora surrealista de España. A lo largo del documental se intercalan las intervenciones de: Marina Núñez (artista plástica), Emili Rams (cronista del pueblo gerundense de Anglés), Juan Manuel Bonet y Beatriz Varó (sobrina de Remedios Varó) que hablan de su vida y de su obra.

Viajes inesperados: el arte y la vida de Remedios Varo  Per Janet A. Kaplan
.








-.-
n

diumenge, 2 juny de 2013

La pasión cubista de Diego Rivera

Dos exposiciones, en el Munal y en el museo Dolores Olmedo, exhiben pinturas clave de ese periodo poco conocido del artista.
.
Una de las pinturas claves del periodo cubista de Diego Rivera es "Paisaje zapatista",
una obra en la que incluye elementos mexicanos y pone más color,
a diferencia de lo que se acostumbraba en el cubismo.
En la obra se distinguen un zarape, un fusil, un sombrero, unos guajes y las montañas.

ssierra@eluniversal.com.mx


Hace 100 años la etapa cubista de Diego Rivera estaba en todo su esplendor. Entre 1913 y 1918, en París, él produjo un número amplio de pinturas; varios de esos cuadros siguen siendo obras centrales en la pintura de Diego, grandes ejemplos dentro de las vanguardias y tema de polémica por su lenguaje, por los elementos que él incluyó, por las anécdotas que lo rodearon, algunas de las cuales incluyeron a Pablo Picasso y al que pronto se llamó “L’Affaire Rivera”.

A lo largo del siglo, exposiciones, publicaciones, eventos, han servido para revisar y, hasta cierto punto, redefinir lo que aquella etapa significó para él. Por ejemplo, el cubismo que Rivera hizo no adquiere la misma dimensión en su autobiografía Mi arte, mi vida, que en las páginas de “Diego Rivera, los años cubistas”, ensayo de Ramón Favela para la exposición que presentaron el Phoenix Art Musem y el Museo Nacional de Arte (Munal), en 1984.

Ahora el Munal, en el contexto de la exposición Vanguardia en México (1915-1940) exhibe una de las pinturas claves de ese periodo cubista: Paisaje zapatista (llamada en un primer momento El guerrillero). Atrás de esa pintura se encuentra La mujer del pozo, un cuadro cubo-futurista, que en 1913 pintó, que después cubrió con una capa de pintura morada y que fue “rescatado” en 1972 por restauradores mexicanos. “Diego tapa La mujer del pozo porque no tenía dinero para comprar una tela para hacer El Guerrillero”, cuenta la crítica de arte Raquel Tibol.

Como en Paisaje zapatista (1915), en varias pinturas de esa época Rivera incluye elementos mexicanos, pone más color, a diferencia de lo que se acostumbraba en el cubismo: “Es un cuadro de un cubismo ambiguo, no ortodoxo”, describe Tibol.

El cubismo de Rivera también se puede apreciar en la exposición Impulsos Modernos. Pintura en México 1840-1950, que hoy se inaugura en el Museo Dolores Olmedo, con el cuadro El marinero en el desayuno.

En medio de las vanguardias

“Por mucho tiempo se minimizó la participación de Diego Rivera en el cubismo, él mismo trató de ocultar esa parte de su historia que es fascinante; fue un pintor cubista importante”, dice Anthony Stanton, profesor de El Colegio de México, quien con Renato González Mello, director del Instituto de Investigaciones Estéticas de la UNAM, curó la muestra del Munal.

Tibol detalla: “La producción cubista de Diego inicia en 1913, cuando aparecen los primeros cuadros cubofuturistas y después los cubistas propiamente, y se extiende hasta principios de 1918 cuando él decide dejar el cubismo y entra a una etapa cezanniana, muy influido por Paul Cézanne. La producción cubista de Diego en ese periodo, es muy grande, variada y de excelente calidad”.

Como parte de la revaloración a lo largo del siglo, muchas ideas se han cuestionado: “Había un mito de que el Diego Rivera cubista era el vanguardista, el independiente, el complicado, el inteligente, y que luego se había convertido en una especie de pintor oficial. Sí se convirtió en un pintor con vínculos con el Estado, pero no en un pintor fácil, nunca, jamás ocurrió eso”, afirma González Mello.

De Picasso a Reverdy

Rivera en su libro Mi arte, mi vida que realiza con la periodista Gladys March, relata cómo Pablo Picasso lo mandó llamar con el pintor chileno Julio Ortiz Zárate: “Me mandó decirte que si tú no lo vas a ver él vendrá a verte”. El encuentro fue en la primavera de 1914.

Picasso conoció la pintura Paisaje zapatista y es en torno de ésta que se han construido versiones diferentes sobre

el distanciamiento entre los dos amigos. Stanton, por una parte, relata: “Picasso, que tenía un ojo devorador, digamos así, y se apropiaba todo lo que hacían los demás, vio que Rivera había hecho un descubrimiento interesante: un problema técnico de la pintura de esos años era cómo pintar el follaje de los árboles. No es exagerada la queja de Rivera, en el sentido de que Picasso le copió eso. Eso motivó un distanciamiento”.

Sin embargo, Tibol dice: “Picasso tenía la costumbre de visitar los talleres de los amigos, cuando encontraba una composición que le interesaba hacía una versión propia, UNA VERSIÓN, no una copia. Diego nota esto y no se enoja sino que declara que se siente halagado de que Picasso haya tomado elementos de un cuadro suyo. Entonces los amigos de Picasso, los picassistas se echan contra Diego”.

En su autobiografía, Diego habla de Picasso así: “…No creo que ningún pintor posterior a Picasso no haya sido influido por éste de algún modo. Siempre me he sentido orgullo no sólo de que Picasso haya sido mi profesor, sino de que sea mi amigo muy querido y sincero”.

Pero ese no fue el que pasó a llamarse “El Affaire Rivera”, éste tuvo lugar entre el pintor mexicano y el poeta y teórico del cubismo Pierre Reverdy, y fue un enfrentamiento a golpes.

Renato González Mello explica: “Reverdy tiene una teoría espartana del cubismo que dice que se tiene que omitir el color porque el color no es serio, no es racional, y reivindica la pintura de Juan Gris; Diego deliberadamente sale de eso, y hay una confrontación”.

El trofeo de Diego

Se ha contado ya que los relatos de Martín Luis Guzmán a Rivera, sobre lo que pasaba entonces en México, fueron determinantes para obras cubistas donde él tomó la iconografía revolucionaria. Favela habla de tres cuadros que tienen motivos mexicanos: Terrasse du café, El retrato de Martín Luis Guzmán y Paisaje zapatista. En éste último se distinguen un zarape, un fusil, un sombrero, unos guajes y las montañas.

González Mello dice en referencia a esa pintura: “sí hay una reivindicación que no me atrevería a bautizar con palabras que son posteriores -resistencia postcolonial o anticolonial-, lo que sí hay es algo distinto a un cierto eurocentrismo que tienen las vanguardias. Pero esa reivindicación está en el terreno del lenguaje. Es un verdadero reciclaje de símbolos, algunos muy fuertes. Es una reutilización del valor simbólico de las cosas, y un diálogo muy fuerte, demandante, con los pintores cubistas en París, sobre la noción de representación y sobre la posibilidad que existiera algo como un cubismo con características locales. Es un larguísimo debate en las vanguardias parisinas que no acaba de resolverse nunca”.

En el caso de Diego Rivera, el cubismo no fue sólo una etapa de exploración sino que definió mucho de lo que vendría después, remarca Tibol: “Si uno revisa con cuidado las formas que desarrolla en los murales de la Secretaría de Educación Pública y de Chapingo, indudablemente otro hubiera sido el estilo si no hubiera pasado por las vanguardias, por las etapas futurista, cubofuturista, cubista y cezanniana. Eso influyó en el estilo definitivo de Rivera, un estilo de un realismo avanzado, con constantes elementos simbólicos y de una enorme calidad pictórica”.

El cubismo fue más que exploración, más que París. Ramón Favela escribe: “Se convirtió en un estado mental marcadamente individualizado y personalizado, que lo llevó (a Diego) al monumental descubrimiento de sí mismo del que ya nunca se desvió. A pesar de cuanto después se contó o inventó sobre su fallido cubismo y sobre sus quejas acerca del tiempo perdido, fue en el cubismo –como agudamente observó Martín Luis Guzmán en 1915- donde Rivera descubrió el camino de regreso a Anáhuac, su tierra natal”.

http://www.eluniversal.com.mx/notas/926823.html

"La mujer del pozo", un cuadro cubo-futurista, que pintó en 1913,
para después cubrirlo con una capa de pintura morada.
Fue "rescatado" en 1972 por restauradores mexicanos.

El cubismo de Rivera también se puede apreciar en la muestra "Impulsos Modernos.
Pintura en México 1840-1950", que se expone en el Museo Dolores Olmedo,
con el cuadro "El marinero en el desayuno". Cortesía Museo Dolores Olmedo

La producción cubista de Rivera inicia en 1913, cuando aparecen los primeros
cuadros cubofuturistas y después los cubistas propiamente,
y se extiende hasta principios de 1918 cuando él decide dejar el cubismo.
(En la imagen, "Maternidad").

En el caso de Diego, el cubismo no fue sólo una etapa de exploración sino
que definió mucho de lo que vendría después: "el estilo definitivo de Rivera,
uno de un realismo avanzado, con constantes elementos simbólicos",
según indica la crítica de arte Raquel Tibol. (En la imagen, "Naturaleza Muerta").

-.-