dimarts, 24 de gener del 2023

Museu Soulages de Rodés i l'exposició monogràfica dels arquitectes RCR


15/12/2022 Exposició monogràfica dels arquitectes RCR al Museu Soulages de Rodés
 
Una mostra sobre RCR repassa la trajectòria dels arquitectes d'Olot al Museu Soulages
 
L'exposició s'inaugura a Rodés el 16 de desembre i es podrà veure fins al 7 de maig

"RCR arquitectes. Ici et allieurs, la matière et le temps"
és el títol de l'exposició monogràfica dels arquitectes catalans RCR: Ramon Vilalta, Carme Pigem i Rafael Aranda, que s'inaugura aquest divendres al Museu Soulages de Rodés, a la regió del Languedoc-Roselló.


Font: TV3

La mostra es fa en col·laboració amb el Centre Pompidou de París i recorre tota l'obra dels arquitectes d'Olot fins a l'actualitat
 
Els arquitectes catalans tornen així a l'espai que van crear per al pintor Pierre Soulages.
 
Vincle amb Pierre Soulages 

De fet, aquesta és l'última exposició en la qual ha intervingut el pintor, mort a l'octubre amb 102 anys i amb qui els arquitectes RCR van establir una relació més enllà de l'àmbit professional.

La cadira, festejador que els arquitectes van regalar al pintor Pierre Soulages i la seva dona

Per això, tot i no ser-ho físicament, està molt present. De fet, una de les peces que s'hi exposen és una cadira feta pels arquitectes que va ser el regal dels 80 anys de matrimoni de Soulages.

RCR Arquitectes. Chaise longue "Territori Cercas" 2019

RCR Arquitectes. Maqueta Chaise longue "Territori Cercas" 2019. Fusta. 26 x 42 x 17 cm

Font: TV3
 

16/12/2022 RCR Arquitectes torna al Museu Soulages de Rodés
 
Fins al 7 de maig del 2023, si aneu per Occitània us suggerim que feu una paradeta al Museu Soulages de Rodés perquè, a banda dels atractius que té aquest museu per si mateix, presenta una exposició monogràfica dels arquitectes olotins RCR, que a més són els autors de l'edifici: "RCR Arquitectes. Ici et ailleurs, la matière et le temps", una col·laboració amb el Centre Pompidou de París que recull la seva obra des que van començar a treballar plegats fins a l'actualitat, amb tots els contrastos i la transversalitat que això comporta en les seves intervencions d'arquitectura i de paisatge, però també als camps del pensament, el disseny o el dibuix. Hi ha préstecs de col·leccions públiques i privades, i també rastres d'afinitats creatives amb mestres com el mateix Pierre Soulages, Salvador Dalí, Rafael Masó o Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

Font: Catalunya Radio










































06.04.2017 ARQA. Museo Soulages, en Rodez
 

El Museu Soulages dedica una exposició a l'obra i la vida d'RCR

16/12/2022 Nació Digital
 
La mostra compta amb una selecció de maquetes, plànols i esbossos de la trajectòria dels arquitectes olotins


RCR Arquitectes. Ici et ailleurs, la matière et le temps suposa el seu retorn a un espai que van crear per al pintor Pierre Soulages. Es tracta del Museu Soulages de Rodés. Ara l'equipament s'omple de les idees que el van concebir acollint una exposició dels arquitectes olotins que van dissenyar el museu fa més de deu anys. Per fer-ho, la sala compta amb part del material de la col·lecció RCR del Pompidou i s'acompanya d'altres peces així com de projectes de futur.

Entre el material, s'hi poden veure plànols, maquetes, esbossos, videografies i fotografies. Però l'exposició també estableix un diàleg amb persones i artistes que han marcat els seus inicis i han estat font d'inspiració en la seva obra. Entre ells, Donald Judd, Joan Miró, Claudi Casanovas, Leonci Quera, el mateix Soulanges, Salvador Dalí, Rafael Masó, Juiliaan Lampens, Rubio Tudurí o Antoni Gaudí.


L'exposició versa sobre quatre grans eixos: el paisatge, l'arquitectura, el disseny, els esbossos i el pensament. I inclou la presentació d'assoliments i temes d'estudi: des del far Punta Aldea (Gran Canaria) fins al pol artístic i cultural de l'Île Seguin (Boulogne-Billancourt, França).

L'escenografia, a més, recorre els escenaris que han caracteritzat l'arquitectura dels RCR: l'estadi d'atletisme Tossols Basil (Olot), l'espai públic teatre la Lira (Ripoll), la Biblioteca Sant Antoni de Barcelona, Museu Soulages, les Caves Bell-lloc (Palamós), entre d'altres. Per fer-ho, la mostra ha comptat amb préstecs de col·leccions públiques i privades.

En paraules d'un dels RCR, Ramon Vilalta, l'exposició se centra, sobretot, en l'obra recent i "s'embolcalla" per la "transversalitat" que tant els caracteritza, a través dels esbossos i els dibuixos. I tot plegat es posa en "ressonància" amb els artistes i personatges que més els van influir als seus inicis.


En definitiva, l'exposició versa entorn dels trets fonamentals i més característiques de l'obra dels RCR i de la seva indestriable relació amb la natura. També dels límits de la seva obra, que abasta àmbits més enllà de la mateixa arquitectura i el paisatge i abraça disciplines complementàries.

La mostra també dedica un espai a explicar el projecte de la Vila: el somni de RCR, l'espai dels espais. La Vila vol esdevenir un centre de recerca sobre l'espai, un lloc de referència internacional de pensament i reflexió, així com el centre neuràlgic de creació de sinèrgies i de laboratori de vivències. Un espai obert on creadors, artistes, pensadors, ciutadania, empreses i institucions, cooperin de manera creativa des de la transversalitat. El Centre, impulsat i liderat per RCR arquitectes i la seva fundació, està situat en una finca de 140 hectàrees situades dins el sector de Santa Margarida de Bianya.


Retorn a un dels seus projectes

L'any 2008, els arquitectes RCR van guanyar el concurs per a la construcció del Museu Soulages sota la direcció de l'àrea metropolitana Grand Rodez, que havia d'acollir la col·lecció cedida per Pierre i Colette Soulages: dues grans donacions successives d'obres de l'artista. El museu es va inaugurar el maig de 2014 i l'èxit aconseguit, a causa de la notable correspondència entre l'obra de Soulages, s'ha reflectit durant vuit anys després de l'obertura en la recepció de més d'un milió de visitants.





20.03.2015 ARCA. Teatre Públic La Lira, a Ripoll

L'enquadrament d'un buit urbà per a una plaça, lloc de trobada ciutadà de la vida pública.
A resguard de la pluja, sota coberta, al lloc d'un antic teatre.


Teatre Públic La Lira, a Girona

A la localitat de Ripoll (Girona) una envalop d'acer corten ha transformat un solar buit entre mitgeres, sorgit de la demolició d'un antic teatre, en un nou equipament públic que funciona com a plaça, pont i porta cap al nucli antic. Situada a la trobada dels rius Ter i Freser, aquesta població de tradició metal·lúrgica va créixer amb la vitalitat industrial dels segles XIX i XX i es va proveir de diversos equipaments culturals com l'antic Teatre La Lira. La demolició del teatre va obrir un suggerent buit a la densa trama urbana del nucli antic, delimitat pel riu Ter al front est i un estret carrer medieval al seu límit occidental. L'anisotropia del lloc i la seva posició estratègica sobre el riu van inspirar els arquitectes per tancar l'espai en una trama d'acer cortén que restitueix el seu valor públic com a plaça i que obre un nou accés de vianants al centre de Ripoll.

Plaça coberta i passarel·la a Ripoll





 
Espai Barberí, Olot

Font: Arqutectura viva

Espai Barberí, Olot

L'estudi de RCR Arquitectes a Olot, Girona, fa més d'una dècada que està en transformació. L'any 2004, els arquitectes van adquirir l'antiga fosa Barberí, en estat ruïnós, amb l'objectiu de reconvertir-la progressivament al seu espai de treball a través d'intervencions mínimes per consolidar i reorganitzar les naus preexistents. El solar, rectangular i passant entre dos carrers, acull diversos volums adossats a les mitgeres que alliberen un pati central de contorn irregular. El primer dels cossos del recinte, que recorre tot el llarg del solar, acull la biblioteca en dos nivells —visible a la façana principal com un volum afegit i envidriat— i, al darrere, una gran nau amb encavallades de fusta i lluernes que hi ha estat transformada en una sala de muntatges i projeccions, separada de la biblioteca per un vel de lamel·les d'acer. Paral·lel a aquest se situa un segon edifici, on s'han acomodat els llocs de treball en grans taules d'acer en voladís i on amplis finestrals s'obren cap al pati. Un tercer element, un pavelló exempt sustentat per esvelts pilars de fosa, tanca el recinte. Al costat de la fusta, la pedra i la ceràmica originals s'han fet servir el vidre i l'acer; aquest últim és el protagonista de fusteries, mobles i paviments.

Espai Barberí, Olot

Més Espai Barberí, Olot




Cap d'ocell, 1972. Oli sobre cartró. 49 x 44 cm. Joan Miró


Celler Perelada

Perelada inaugura el celler verd i silenciós dels arquitectes RCR (AxA)
L’edifici s’integra en el paisatge de l’Empordà en un desnivell de deu metres

Publicat a l’ARA el 11 de maig de 2022 | Antoni Ribas Tur

El món del vi ha sigut en les últimes dècades un dels territoris més llaminers per als arquitectes estrella. Molts vinaters van caure en la temptació de l’efecte Guggenheim i van encarregar edificis extravagants, com l’Hotel Marqués de Riscal, del mateix Frank O. Gehry, i la boutique de Zaha Hadid als cellers López de Heredia, tots dos a la Rioja. O com els cellers Ysios, de Santiago Calatrava, i el Protos, de Richard Rogers i Alonso Balaguer. Ara, en canvi, els arquitectes d’Olot RCR, guanyadors del premi Pritzker 2017, han canviat les regles del joc amb el nou celler Perelada, un edifici amb vocació de ser paisatge integrat en un desnivell del terreny d’uns deu metres. “Quan el meu pare va veure el projecte per primera vegada, preguntava on era la façana del seu edifici”, recordava sorneguer aquest dimarts el president del grup Perelada, Javier Suqué Mateu, coincidint amb la inauguració de l’edifici.


La manca d’una façana emblemàtica és només la primera de les sorpreses del nou celler. També hi ha la monumentalitat dels arcs que el cobreixen, d’uns 40 metres d’amplada. I en els detalls crida l’atenció com Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, han jugat les cartes perquè la visita sigui memorable. El recorregut comença amb un laberint amb sis sales amb audiovisuals, dedicades a les cinc finques del celler Perelada i al mateix edifici, que l’arquitecta Carme Pigem defineix com una “presència callada”.


Al llarg de tot el recorregut es pot observar com els arquitectes han jugat amb la textura rugosa del formigó per evocar les profunditats de la terra. També han fet que es notin les marques de les fustes de l’encofrat del formigó en la sala de les botes (ara n’hi ha unes 4.000 de les 8.000 que hi caben), perquè els visitants se sentin com si estiguessin ells mateixos dins una bota. “Durant tots els viatges que vam fer amb el Javier vam intentar entendre molt bé com funcionen els cellers perquè volíem ser molt honestos –afirma l’arquitecte Rafael Aranda–. Volíem explicar la veritat de les coses, i precisament aquesta situació ens va permetre aprofitar els deu metres de desnivell per fer visible el procés d’entrada del raïm per la cota alta i la seva elaboració per gravetat”.

Més endavant hi ha la sala de criança, d’on l’any vinent sortirà el vi especial amb el qual se celebrarà el centenari de l’empresa. Un altre dels punts forts de l’edifici és El Temple, que és com un petit celler on es fan els vins més excepcionals dins de dipòsits de formigó. En aquest punt apareixen uns altres murs monumentals i una llum indirecta que crea un ambient amb tints místics. “Un altre eix que a nosaltres ens agrada treballar dels projectes són els conceptes –recorda Aranda–. Volíem transmetre l’essència de la terra i crear uns espais que al mateix temps que complien les seves funcions programàtiques tinguessin atmosfera. Volem que les persones sentin les cinc finques i els espais d’elaboració”.


Com diu Aranda, el nou celler, que inclou la rehabilitació d’una granja d’Adolf Florensa per ubicar-hi una sala de tast i una botiga, és un projecte “especial” per a l’estudi, ja que en els últims anys està fent les grans obres a l’estranger. Precisament, sembla que hagin fet el celler amb la mateixa cura que si l’haguessin fet per a ells mateixos, i hi ha detalls que fan pensar en algunes altres de les seves obres, com una font que recorda la bassa que van fer a La Vila, a la Vall de Bianya, i uns petits envelats que recorden els del restaurant Les Cols. I el jardí de plantes aromàtiques que han creat remet al seu objectiu de potenciar la percepció de la natura. “Per a nosaltres és important entendre el lloc, i quan vam venir i vam veure aquesta granja, que estava molt malmesa, vam veure l’oportunitat d’establir un diàleg amb una intervenció contemporània amb una arquitectura molt modesta, però que tenia uns valors d’implantació i de ser un balcó cap al paisatge”, explica Aranda. El de Perelada no és el primer celler que fan, ja que entre els anys 2003 i 2007 van treballar en les Caves Bell-lloc a Palamós, tot i que aquestes són d’unes dimensions molt més reduïdes.


El nou celler Perelada començarà a rebre públic el 24 de juny en grups reduïts d’un màxim de quinze persones, en un circuit d’una hora de durada que no interfereix amb la feina al celler. La previsió de públic és d’unes 20.000 persones a l’any. L’entrada costarà 20 euros amb un tast inclòs i l’entrada combinada amb el Castell de Peralada en costarà 30.

La suma de l’arquitectura i l’enologia

El projecte del nou celler Perelada es remunta al 2004 i va quedar aturat pocs anys després arran de la crisi econòmica. Però les bases van quedar fixades, i quan la família Suqué Mateu el va reprendre el 2017, no hi va haver gaires canvis. “El 2004 els RCR eren molt desconeguts, però molt prometedors”, recorda el director general de Perelada, Eugeni Llos. “Hem volgut sumar l’art de l’arquitectura amb el de l’enologia”, diu l’enòleg del celler, Delfí Sanahuja.


L’edifici ha costat més de 40 milions d’euros, és el primer a Europa que té la màxima certificació ambiental, el certificat Leed Gold, i en termes de producció s’ha passat de 80 dipòsits a 188. Això vol dir que es podrà augmentar la producció d’1,9 milions d’ampolles a 2,5 milions. “Aquest edifici és l’aposta d’una família sencera i vam arribar al consens important que aquest projecte no es plantejava com un negoci amb rendibilitat a curt termini sinó més com un llegat a la següent generació i al territori –diu Javier Suqué Mateu–. Amb negocis que tenen a veure amb la terra hi ha la rendibilitat financera i l’emocional, i el que justifica un edifici com aquest és la suma de totes dues”. Tot i que la inauguració oficial ha sigut aquest dimarts, amb presències il·lustres com la del president de la Generalitat, Pere Aragonès, la pròxima verema ja serà la tercera que s’hi farà. “L’objectiu és elaborar els millors vins que puguem elaborar a l’Empordà”, subratlla Suqué, després d’assenyalar que la generositat dels espais fa possible vinificar el raïm de cadascuna de les finques per separat.

 
El desig de la família Suqué Mateu és que l’efecte del nou celler es noti més enllà de la mateixa empresa i contribueixi a la dinamització econòmica de Perelada i a una major visibilitat de la cinquantena de cellers de la DO Empordà, un 70% del vi dels quals es ven a les comarques gironines. “Aquest projecte dona un plus a l’activitat vitivinícola del país i parlarem amb tots els cellers de la DO per veure si podem treballar junts i situar-la en el punt on creiem que hauria de ser”, conclou Suqué.


Els arquitectes RCR d'Olot sedueixen París
 
El despatx dels olotins construeix un centre d'art contemporani al costat del Sena i, mentrestant, es prepara una gran exposició al Pompidou

Font TV3


El prestigiós equip d'arquitectes d'Olot RCR projecta un gran pol cultural i artístic a prop de París, a l'illa de Seguin, al Sena, on abans hi havia una fàbrica de Renault.

Es tracta d'un gran complex que, a més d'un centre d'art contemporani, també tindrà cinemes. Ha d'estar enllestit el 2022, any en què el Centre Pompidou de París podria dedicar una gran exposició als tres arquitectes catalans que van fundar el despatx: Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, que van ser premiats amb el Pritzker, considerat el Nobel de l'arquitectura.

 
Amb una àmplia trajectòria a França, RCR fa el salt ara a París, amb un ambiciós projecte a l'àrea metropolitana.

No es tracta només d'un gran edifici, sinó d'un concepte més ampli d'espai públic vinculat amb la vora del riu, i amb l'objectiu d'enllaçar aquesta zona amb el símbol més icònic de París, com explica l'arquitecta del grup Carme Pigem.

"Quan nosaltres estiguem en aquesta fundació podrem veure molt allunyadament la Torre Eiffel i això ens donarà una relació visual amb París. D'alguna manera es vol convertir en far cultural d'aquesta illa."


També els han encarregat un pont. Segons Gilles Tregouet, arquitecte de RCR, l'han concebut com un espai paisatgístic sobre el riu.

"És una plataforma molt ampla que permet a la gent apropiar-se del lloc. És com una plaça a sobre de l'aigua, un mirador."
 
El projecte s'inaugurarà el 2023, i si les coses van per bon camí, els arquitectes catalans podrien fer una exposició sobre el conjunt de la seva obra al Centre Pompidou.


De moment, RCR ha cedit al fons d'arquitectura del centre 70 dibuixos i 9 maquetes perquè els experts puguin analitzar la seva arquitectura.

La concepció arquitectònica d'RCR aixeca una gran expectació a França, com es va veure al Pompidou dijous quan van fer una conferència al centre parisenc titulada "RCR. Creativitat compartida".


Més informació:

Els RCR obren un pont definitiu amb París 
 

L’île Seguin

L’île Seguin podria convertir-se en una de les zones més atractives de França

Han hagut de passar gairebé 30 anys després que les fàbriques de Renault tanquessin a Île Seguin a Boulogne-Billancourt per tenir un projecte de desenvolupament a l'altura de les seves ambicions. Instal·lat a l'extrem amunt de l'illa, és un gran projecte que va començar el 22 d'agost de 2022, i l'objectiu és clar: convertir-se en una de les zones de major atractiu de França.


Un projecte ambiciós per a Île Seguin

Des de la sortida de les fàbriques de Renault l'any 1992, l'illa de Seguin i les seves 12 hectàrees situades al cor de Boulogne-Billancourt, han viscut molts contratemps. Si el terreny és evidentment molt cobejat gràcies a la seva perfecta ubicació, els nombrosos projectes proposats al llarg dels anys han estat objecte d'aferrissades disputes abans de fracassar, en la seva majoria.



Però la instal·lació del Seine Musicale, aquest enorme complex dedicat a la música, que ocupa l'extrem aigües avall de l'illa des de l'any 2017, marca l'inici de la reconversió d'aquesta antiga zona industrial en el seu afany per convertir-se en el nou districte per a sortides d'èxit. I el projecte de desenvolupament liderat per Emerige, el treball del qual va començar el dilluns 22 d'agost de 2022, confirma les ambicions. Al programa d'aquesta nova destinació de somni hi ha un centre d'art contemporani, un enorme cinema multiplex Pathé amb 8 pantalles, un parc d'1,5 hectàrees i fins i tot un hotel de luxe amb 221 habitacions amb piscina, spa, restaurant, etc. Un projecte ambiciós que portarà a terme diversos arquitectes de renom, entre ells Baumschlager Eberle i RCR. Només cal esperar fins al 2025 per descobrir la increïble transformació de l'Île Seguin
Reconversion de l’île Seguin : «Il faut en faire l’une des plus grandes zones d’attractivité de France et d’Europe»


Més informació:

Pol artístic i cultural Ile Seguin - RCR Arquitectes
S16/S17 Île Seguin


Biblioteca De Krook de la ciutat de Gant

De Krook és la nova biblioteca de la ciutat de Gant, concebuda com una “casa oberta per al coneixement i la innovació” i un catalitzador cultural per a la ciutat.

L'estructura metàl·lica rígida es troba al llarg de la costa i ofereix un interessant contrast amb els monuments històrics que l'envolten. El que solia ser un racó descuidat de la ciutat ara és un «balcó a la ciutat».

Quan la ciutat de Gant va organitzar un concurs el 2010 per a una nova biblioteca, la ciutat tenia una llista de desitjos força extensa. El nou edifici havia d'albergar una biblioteca, sales de reunions i una cafeteria amb vista a la ciutat, així com oficines i laboratoris per a la Universitat de Gante i un centre per a nous mitjans (IMEC). Tot i això, el nou edifici també havia de convertir-se en un digne company d'arquitectura de la propera obra mestra d'Henry Van de Velde, el Boekentoren (la biblioteca del llibre), la biblioteca de la universitat, i jugar un element vital a la regeneració del veïnat en ruïnes com a lloc de reunió per als residents locals.

Biblioteca De Krook

El disseny de De Krook, amb la seva construcció d'acer visible organitzada com una pila d'altiplans horitzontals rígids, sens dubte és una declaració arquitectònica audaç. L'edifici es troba al costat del riu Scheldt, el rierol que arriba al punt més baix aquí en el seu viatge a través de la ciutat i en fer-ho fa una corba, o «krook» en holandès antic (d'aquí el nom del lloc). Els arquitectes van optar per reflectir aquesta torçada en el disseny de l'edifici, reduint així òpticament el volum de l'edifici i permetent més àrees comunes i zones verdes al costat de l'edifici. A l'interior, una àgora de doble altura es multiplica als pisos superiors creant un flux de relacions verticals i horitzontals, mentre que l'atmosfera íntima i casolana banyada per una suau llum filtrada es combina amb una vista àmplia de la ciutat o, depenent del nivell del pis, de l'enrenou de la ribera. A l'exterior, dos nous ponts permeten als vianants i ciclistes accedir fàcilment a la plataforma, creant així un nou passadís, que dóna la benvinguda als visitants i als locals de la mateixa manera.

Biblioteca De Krook

L'objectiu de l'edifici és crear una ciutat dins d'una ciutat i, alhora, tenir una connexió fluida amb el seu entorn real. Com a primer pas i crucial, els arquitectes van decidir elevar el nivell de l'entrada principal perquè l'edifici estigui més connectat amb el teixit urbà. Per dins, l'edifici imita una ciutat amb carrers, places i espais públics de reunió. L'enllaç físic amb la ciutat circumdant es crea mitjançant vistes atractives del paisatge urbà, creant així una connexió visual entre l'interior i l'exterior. Per tant, l'edifici és extremadament transparent i obert, cosa que permet que els residents locals es reuneixin novament allà i descobreixin el que aquest lloc recuperat té per oferir. L'interior es manté força fosc; per una banda, això millora la visualització de les vistes cap a la ciutat, però per altra banda, la foscor relativa té un efecte interessant en el nivell de so. El sostre està format per làmines, cosa que permet una excel·lent absorció acústica, però és la suavitat de la llum el que provoca l'experiència subjectiva de silenci.

Biblioteca De Krook, un balcó a la ciutat – Obra seleccionada pel MIES de la UE 2019

Els materials de la biblioteca Krook estan desposseïts de la seva essència: els materials de construcció, el metall i el formigó, romanen sense adornar i se'ls dóna llibertat per jugar el paper de protagonistes a l'aparença final. Tant Coussée & Goris architecten com RCR Arquitectes estan influenciats per l'Art Povera, tots dos exigeixen un enfocament honest cap al material. Optar per aquesta pràctica de cruesa on els materials de construcció es deixen exposats, exigeix un acabat immaculat, amb un alt sentit de precisió i detalls tècnics. Alhora, però, aquesta pràctica beneficia la sostenibilitat i els costos de construcció, tant del procés de construcció en si com del manteniment de l'edifici a llarg termini. L´edifici està totalment construït amb elements metàl·lics prefabricats. Com que el 85 per cent de tots els materials es podien transportar sobre l'aigua per ser lliurats al lloc, la ciutat també va ser preservada d'una possible molèstia pel transport.

Visiteu la nota original en anglès > https://arqa.com/en/architecture/de-krook-library.html
 





Maquetes, prototips, ....

RCR Arquitectes. La Chaise longue "Territori Cercas" 2019. Cadires i tamborets




De Punta Aldea al Premi Pritzker

El primer projecte de RCR, l'estudi guardonat amb el Nobel d'Aquitectura, va ser un far horitzontal a Gran Canaria


El 1988 -ja ha plogut des d'aleshores- es va redactar un concurs d'idees, a nivell nacional, per donar forma a un far a Punta Aldea, a la costa occidental de Gran Canària, just on s'amaga -sota el mar- la imaginària Cola de Drac que dibuixen els cingles i penya-segats que cauen des del Parc Natural de Tamabada sobre l'Atlàntic. A aquella licitació es van presentar de manera conjunta tres arquitectes catalans, Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramón Vilalta, llicenciats recentment de l'Escola d'Arquitectura del Vallès i amb un disseny sota el braç que va fer saltar la banca: un far horitzontal, un atrevit projecte que va ser elegit com el guanyador del concurs, però que mai no es va arribar a executar. Ara, gairebé 30 anys després d'aquell procés, la pols que es va acumular sobre aquesta idea durant tot aquest temps es dissipa d'una bufada pels èxits dels seus creadors: els tres companys que van fundar RCRArquitectes, l'estudi que l'1 de març va ser guardonat amb el premi Pritzker 2017 -el més semblant al Nobel a l'arquitectura-.


Ese treball incomplet a Gran Canaria va marcar el camí de RCArquitectes. "Cada projecte respon a la especificitat del lloc, del client, del programa, y ​​así lo hace único", explicava Ramón Vilalta en una entrevista per a la revista Diagonal l'any 2011. "El faro de Punta Aldea", añadía, és " escenifica aquesta activitat del projecte". "Se tractaba de un concurso nacional de faros marítimos. El resto de propuestas, más de trescientas, hicieron faros verticales con all imaginable variants. , nos salió a horizontal line".

Més informació:
De Punta Aldea al Premio Pritzker

 
Els arquitectes d'Olot han dibuixat l'avantprojecte d'una de les obres més importants a Barcelona en els pròxims anys


L'avantprojecte de transformació de l'estació de Sants de Barcelona ja és damunt la taula. És obra d'RCR i aquest divendres se n'han donat a conèixer tots els detalls en una roda de premsa encapçalada per la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. El futur de l'estació barcelonina començarà a construir-se l'any que ve. Les obres, que seran de remodelació i reordenació del recinte i el seu entorn, acabaran, en una primera fase, el 2026 i en una segona fase abans del 2030. Però, en què consistiran exactament? Llegir més



Una vegada fet un petit repás als projectes i maquetes de l'equip RCR tornem al Museu Soulages i l'obra de l'artista Pierre Soulages.

Pierre Soulages


Pierre Soulages (Rodés, 24 de desembre de 1919 - Centre hospitalari universitari de Nimes, 26 d'octubre de 2022) va ser un pintor francès que és considerat un dels principals representants de l'informalisme a França.

La seva pintura es caracteritza pel refús radical de la figuració i pels grans trets de color en vertical i horitzontal que ocupen quasi tota la superfície de la tela. Normalment dominen, en les seves grans composicions, els colors negres i bruns, amb petites zones més clares en contraposició. La pintura de Soulages té un efecte monumental de fort impacte i és alhora molt dramàtica.


Va ser anomenat «el pintor del negre» a causa del seu interès en el color («Al mateix temps és un color i un no-color. Quan la llum es reflecteix en el negre, el transforma i transmuta. Obre un camp mental propi»). Veu a la llum una matèria amb la qual treballar; estriant la superfície negra dels seus quadres us permet fer que la llum es reflecteixi, permetent que surti el negre de la foscor cap a la llum, convertint-se llavors en un color lluminós.

Entre 1987 i 1994 va realitzar els vitralls de l'església romànica de Santa Fe de Concas.

L'any 2007 va rebre el premi Juli Gonzàlez atorgat per la Generalitat Valenciana.


L'any 2009 va ser-li dedicada una gran exposició al Centre Georges Pompidou de París.

L'any 2005 va donar a Rodès un conjunt molt important de la seva obra, conjunt que constitueix la base del Museu Soulages, obert al públic l'any 2014 i ubicat en un edifici de nova planta obra dels arquitectes catalans RCR arquitectes.

També està ben representat al Museu Fabre de Montpeller, al Museu de Belles Arts de Lió, al Museu d'Art Modern de París i a l'IVAM de València.

-.-
El sagrari arquitectònic dels RCR (AxA) guarda la bellesa de Soulages

Publicat a La Vanguardia el 9 de gener de 2023

Rodez és una ciutat del departament de l’Avairon, en ple Midi francès. Agregant pobles veïns, conforma un petit nucli metropolità de quasi 60.000 habitants amb hospital, tren, aeroport, bona activitat comercial i de serveis, però també industrial i agrària. El centre de la ciutat és bonic. El referent urbanístic antic és la catedral; el modern, un gran museu dedicat a Pierre Soulages, el pintor del color negre, que va morir la tardor passada als 103 anys. Era un dels últims grans noms de l’art contemporani.


Tinc una gran admiració per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, autors de l’edifici del museu, coneguts per les seves inicials RCR. Des de la petita i industriosa ciutat d’Olot (encara més petita que l’aglomeració de Rodez), han fascinat els amants de l’arquitectura, com demostra el premi Pritzker, el més prestigiós d’un ofici que és, alhora, tècnic i artístic, útil i creatiu. Sense moure’s d’Olot, els RCR han dirigit obres a molts llocs del món. Però no formen part del corrent altisonant de l’arquitectura. No alcen grans baluernes amb formes estrafolàries. Fan una arquitectura que mira endins, que no busca enlluernar amb colors i formes llampants. Gràcies a l’ús sovintejat de l’acer corten, que tendeix al color de terra, i apel·lant a les formes pures de la geometria, integren l’edifici en el paisatge.


Sovint, fins i tot, fan que l’arquitectura vagi terra endins a la recerca d’una intimitat profunda i tel·lúrica. Fugint de l’afectació i l’exhibicionisme o l’extravagància, l’arquitectura dels RCR convida a la serenitat i al secret. No és estrany que dues de les seves obres siguin cellers. Les caves de Perelada i els cellers Bell-Lloc, a la part boscosa de Palamós. Una arquitectura tan discreta que s’enfonsa en el paisatge.


Una cosa semblant passa amb el gran museu Soulages de Rodez. Els paral·lelepípedes d’acer corten de l’edifici es confonen, aprofitant la inclinació del terreny, amb la natura enjardinada que els envolta. L’edifici, que genera una llum interior molt discreta i subtil, harmonitza amb la pintura de Soulages, fosca, íntima, abstracta, gens decorativa, radicalment moderna i, alhora, radicalment amagada, gens invasiva o intempestiva. Tant l’arquitectura com la pintura d’aquest Museu de Rodez coincideixen en una visió mistèrica de l’art.


Vaig anar a Rodez perquè sabia que els RCR hi inauguraven una exposició de la seva obra (maquetes, esbossos, dibuixos, vídeos; quadres i textos que els han inspirat). L’amplíssim hall del museu s’omplia completament d’un públic molt variat: gent del país, representants de la cultura local, amants de l’art. La reunió impressionava. Tots entusiasmats pel que ha significat el museu per a la província de l’Avairon. Les autoritats que van intervenir en l’acte remarcaven la importància que ha tingut per a Rodez un centre tan potent d’art (ho vaig poder comprovar l’endemà, en la meva visita reposada al museu: estudiants d’arquitectura de diverses llengües feien cua, carregats de maletes o motxilles, per entrar-hi a primera hora d’un dissabte).


Rodez ha tornat al mapa gràcies al poder d’atracció de la cultura. I ho fa sense excentricitats, sense grandiloqüència. Amb discreció, excel·lència i subtilesa.

Heus aquí una gran victòria en temps de l’excentricitat i el tremendisme. L’obra de Soulages té una gran força, convida a anar cap endins. L’edifici dels RCR és com un sagrari que guarda una bellesa profunda, misteriosa, inexplicable.


El vitralls de Santa Fe de Concas a Aveyron
 





i per acabar amb un bon regust de boca....


El Cafè Bras

El Café Bras del Museu Soulages reflecteix la proximitat entre dos homes que comparteixen, més enllà d'una carrera excepcional, una profunda fascinació pel seu país natal, l'Aveyron. Habitats pels seus paisatges captivadors, els seus deserts, l'aigua, el cel, els vents, la pedra, aquests dos esperits contemplatius hi van treure la seva inspiració i la força de la seva creació. Un transformant la llum en matèria subtil, l'altre inventant una cuina sense maneres innecessàries, una cuina basada en l'essencial, nodrida del respecte per la natura.


És fent referència a una cita de Pierre Soulages que Michel Bras li agrada resumir la seva obra: “Com més limitats són els mitjans, més forta és l'expressió. Com a prova, s'havien de creuar els camins d'aquests dos destins que sublimen la llum dels seus cels, però fugen de la de la mundanitat. Han forjat una relació feta de complicitat, respecte i emocions. Pierre Soulages descriu Michel Bras com aquell que “té l'art de sublimar els sabors naturals més subtils elevant-los per sobre. I Michel Bras respon: “El que em penetra fins a les profunditats del meu ésser és la vida que ens ofereixen els quadres de Pierre Soulages. En un moment en què el fútil envaeix la nostra vida quotidiana, l'art de Soulages ens hauria d'interrogar sobre el sentit que donem al món. Sóc un artesà, ell és un artista. Estic d'acord amb ell en la mirada que apunta a l'essencial. »


Un nom, tres generacions


La cuina és una història familiar a Les Bras, que abasta ja tres generacions.
Tres capítols escrits per Mémé Bras, Michel i ara Sébastien.

Mémé Bras va ser la primera a adquirir un modest restaurant obrer a Laguiole l'any 1956. Una mare que "feia bo", oferint "sabrosa cuina casolana" segons el seu fill, Michel. Una iniciació primerenca per a aquest autodidacte, ben aviat es posar a la cuina per ajudar a la seva mare. Una necessitat d'inici, que després esdevindrà el fil conductor d'una vida de Michel Bras, guiat tant pel seu sentit de la contemplació com pel seu desig infinit d'experimentació.


Amb la seva dona Ginette, es va fer càrrec del restaurant matern de Laguiole l'any 1968, traçant així el seu propi camí cap a una cuina, refinada, audaç, sincera, girada cap a la natura i l'Aubrac, amb aquesta voluntat de fer descobrir una expressió contemporània. El 1992, va crear el restaurant Le Suquet al cim d'un turó amb vistes a Laguiole.


Per a Sébastien, el gran, la cuina sempre ha estat evident. Aquest nen, arruïnat pels sorolls de les cassoles i l'olor del brou que s'enfilava al seu dormitori, situat a sobre de les cuines, on va aprendre les escales al piano familiar des de petit. No hi ha temps. A punt de marxar cap a San Francisco, amb un diploma de cuina a la butxaca adquirit a l'Institut Paul Bocuse, no pot resistir la crida del país que necessita les seves forces més fortes per a l'obertura de Le Suquet. Aleshores pare i fill teixeixen aquesta relació de confiança i, de vegades, de desconfiança, però són conscients que comparteixen la mateixa visió i sensibilitat, la d'una cuina sobre terra, però de camp obert, modelada per un territori i carregada de generositat. Des d'aquell dia fundacional en què va aparèixer la seva torrada de maduixa i ruibarbre a la carta, Sébastien ha anat imposant les seves emocions i escrivint la seva partitura, sense voler negar el passat, sinó al contrari, amb un immens respecte per aquesta herència familiar. N'hi ha prou per deixar que Michel s'allunyi a poc a poc dels fogons Suquet des del 2009, i passi una mica més de temps amb els seus néts, que ja tenen molta curiositat pel que passa a la cuina...


El Cafè Bras

Le Café Bras és el restaurant del Museu Soulages de Rodez, França.
Forma part del museu i es comunica amb ell a través de l'auditori o directament des d'un accés exterior. L'entrada des de l'exterior emula un pati d'estil japonès amb un mirall d'aigua. En accedir a l'interior, l'arquitectura protegeix l'entrada de llum natural mitjançant llistons metàl·lics o plaques d'acer microperforades. La distribució interior és diàfana i la zona del restaurant en forma d'U deixa la zona de cuina a l'interior.


Es van utilitzar tres tipologies de llum: la primera il·lumina les lames metàl·liques que protegeixen l'espai dels comensals des de l'exterior i des de la zona de cuina. Així mateix, il·lumina els llistons de l'accés exterior, que es reflecteixen en el mirall d'aigua del pati japonès de l'entrada. La segona és la que il·lumina les taules i la tercera la de la cuina.

La composició de llum expressava una atmosfera de tranquil·litat i comunicava un espai on l'arquitectura i la llum es combinen com a unitat.


Café Bras al detall

Cada detall compta, fidel a l'expressió Bras.
Tot ha estat dissenyat amb cura i propòsit. Els materials es van triar pel seu caràcter. Els sòls estan coberts amb pesades plaques d'acer i semblen allargats per seients de metall plegat i pell de colors. Igual que els estris individuals, també en pell crua. El servei de porcellana juga amb la senzillesa i l'evidència. Els coberts del Restaurant, patinats per un efecte grafit, sembla que han viscut mil vides. Pel que fa al ganivet, objecte estimat per l'Aveyronnais, realitzat per Les Forges de Laguiole, s'inspira en els bonics pinzells, amb mànecs de fusta engastats amb un anell de llautó, que es poden trobar al taller de Pierre Soulages. Un objecte senzill com un pinzell.


Clicar a sobre




Michel Bras, creador del coulant de xocolata, a "Un restaurant caníbal a Berlín"


Michel Bras, el cèlebre cuiner francès a qui la gastronomia li deu la creació del coulant de xocolata, ara ja fa més de 40 anys. Unes de les postres més reproduïdes del món, copiades pels cuiners i per la indústria.



Michel Bras, el cèlebre cuiner francès a qui li devem la creació del coulant de xocolata ara ja fa més de 40 anys. Una altra de les seves grans revolucions va ser el "gargouillou", un plat que va fer història. Era un paisatge comestible, la primera vegada que un plat a base de verdures i flors era protagonista en un restaurant d'alta cuina. Parlem amb ell d'aquestes dues creacions que han fet història, de la feina de cuiner, dels egos i del seu projecte actual: ajudar a menjar millor la gent gran que viu en geriàtrics.
 


Més informació:

Museu Pierre Soulages, Rodés
a anemapams

Museu Soulages (Bellapart)

Més Mapes:
Google Maps Musée Soulages (Utilitzar Street View i la Ruta fotogràfica)

Més imatges exteriors













-.-